Podríem dir que aquest vent del nord és la música de fons de l’Empordà. Qui no ha sentit els udols del tramuntanal un dia d’hivern o bé el xiuxiueig que provoca la ventada en els canyissos dels aiguamolls?

La tramuntana en petites dosis és excel·lent: neteja l’atmosfera i la visibilitat esdevé excel·lent. Als mesos freds, escombra el cel i el sol escalfa agradablement -si hom es posa a un recer- i, a l’istiu, refresca i fins i tot tonifica.

Però de res, massa; ja ho advertien els clàssics. Si la galerna es desferma, el corrent d’aire trenca arbres, doblega senyals i fa caure molts elements del mobiliari urbà. També excita els nens, provoca depressions a alguns adults i fomenta una diüresi generalitzada. Tot això acompanyat de tombades de trens i rulots, naufragis, incendis i accidents de diversa mena.

Molts personatges n’han fet referència, com els cels de Dalí, els papers d’en Pla i la sentència de García Márquez el qual comparà aquest vent amb el “germen de la locura”.

Entre detractors i defensors tenim que es un símbol de la identitat empordanesa, una fet diferencial amb valor afegit: parlar de tramuntana és dir que vius i/o treballes en el Palau del Vent, on els xiprers resisteixen l’embat d’Éol i l’aire en moviment aixeca sotanes i arremanga faldilles.